Enrico Nicola Mancini, conegut com a Henry Mancini[1] (Cleveland, Ohio 16 d’abril de 1924 – Los Angeles, California, 14 de juny de 1994) fou un músic estatunidenc conegut per les seves composicions de bandes sonores tals com La Pantera Rosa o Hatari!, amb peces com Baby elephant walk, que es van fer molt cèlebres.

Va treballar a les ordres dels directors Blake Edwards, Howard Hawks, Anthony Mann, Paul Newman, Vittorio de Sica i Orson Wells, entre altres.

Les primeres passes en el món de la música les va fer com a integrant de la banda Sons of Italy, a Pennsilvània.

Durant la postguerra, la música de cinema es va allunyant gradualment de les partitures simfòniques, donant pas a una nova generació de compositors, alguns dels quals eren procedents de l’anomenada música lleugera i del jazz, com és el cas de Henry Mancini.[2] Cap a mitja dècada del 1950, el gran públic prefereix aquelles cançons senzilles i romàntiques que comencen a sortir a les pel·lícules, cosa que provoca un canvi en l’actitud dels estudis cinematogràfics cap als compositors. Els estudis de Hollywood van aprofitar aquesta nova tendència del públic per demanar als músics composicions rítmiques, alegres, romàntiques i que es poguessin editar fàcilment en un disc.

Així, quan acaba la II Guerra Mundial, i dins d’aquest nou ambient musical, Mancini entra a treballar als estudis cinematogràfics de la Universal Studios, on arranja, orquestra, supervisa i compon, abordant una àmplia gamma de gèneres, des del de terror fins a la ficció científica, això li dóna l’oportunitat d’experimentar sonoritats noves amb diversos instruments.

Malgrat la bona feina que durant sis anys havia desenvolupat, l’acomiaden de la Universal per una reducció de plantilla. És llavors quan fa la seva primera feina en solitari, en la banda sonora de la pel·lícula Touch of Evil (1957) d’Orson Wells.

Poc temps després, coneixerà el director de cinema Blake Edwards, amb el que començarà una relació professional que durarà 30 anys, amb qui farà 28 pel·lícules, guanyarà una gran quantitat de premis i la fama com a compositor de bandes sonores.

El primer treball que fan junts és la pel·lícula Esmorzar amb diamants (1961), adaptació de la novel·la de Truman Capote, que ven més d’un milió de discs i fa que Henry Mancini guanyi dos Oscars: a la millor cançó, Moon River, interpretada per la mateixa Audrey Hepburn, i a la millor partitura original. A partir d’aquest moment la seva producció seria imparable.

Finalment, Henry Mancini[3] va morir a Los Angeles, Califòrnia (EUA) el 14 de juny de 1994, afectat d’un càncer de fetge.

OBRA:

Algunes de les bandes sonores de pel·lícules que va compondre:

• Touch of Evil (1957)
• Esmorzar amb diamants (1961)
• Hatari! (1962)
• Dies de vi i roses (1962)
• Xarada (1963)
• La Pantera Rosa (1964)
• Dos a la carretera (1967)
• I girasoli (1970)
• Darling Lilí (1970)
• 10, la dona perfecta (1979)
• Víctor, Victòria (1982)
• The Glass Menagerie (1987)
• Tom and Jerry: The movie (1992)

Altres composicions:

• Back from the front
• The golden blade
• Santa Claus: The movie
• O.B.
• Peter Gunn

PREMIS:

• 4 Oscars:
  • Esmorzar amb diamants (1961) (doble Oscar)
  • Dies de vi i roses (1962)
  • Víctor Victòria (1982)
• 1 Globus d’Or
  • Darling Lilí (1970)
• 20 premis Grammy

Per avisar dels canvis de classe del mes d’abril, hem triat el tema Peter Gunn, de Henry Mancini. Aquesta composició va formar part de la B.S.O.  de la pel·lícula Peter Gunn, de 1989 .

Recordem d’aquesta manera el 94è aniversari del naixement (16/04/1924) d’aquest gran  artista..

[1]          Imatge 1: https://sites.google.com  (consulta : 29/03/18)

[2]          Imatge 2: www.henrymancini.com  (consulta : 29/03/18)

[3]          Imatge 3: www.cleveland.com  (consulta : 29/03/18)